Una sèrie de factors coincidents, entre l’atzar i el mal encert, han aconseguit quelcom que no van aconseguir ni la derrota contra l’Hèrcules, l’Inter de Milan de Mourinho a la Champions o el silenci exasperant davant la mala praxi del rival. Un programa de televisió ha aconseguit baixar l’entrenador del Barça del pedestal on es trobava.O si més no, posar-ne en dubte els fonaments. Aquest programa no és altre que el format presentat per l’Albert Om: El Convidat.
Aquest programa se’ns ofereix com una continuació del magazín que feia l’Albert a les tardes de TV3, El Club, i explica l’evolució mitjançant una evolució de sensacions. Després de rebre “més de 2.000 convidats, n’he triat 13 per a tornar-los la visita”. Ell és el convidat i els papers s’han canviat, però només de manera aparent i artificial. Segueix essent, l’Albert, qui desfila el cabdell interior del personatge a base d’estrebades, a vegades resoltes en pantalla de manera més o menys encertada i creïble, però que en conjunt dona molt bon resultat.
L’estructura del programa és molt simple, però ha de tenir un treball de guió important. Cada personatge entrevistat, més o menys conegut, tots tenen una pregunta d’interès general. Una pregunta que si ens els trobéssim pel carrer, els hi voldríem preguntar nosaltres mateixos. Aquest és el clímax del programa. Al voltant d’això l’Om intenta desmitificar la imatge de l’amfitrió. Sensibilitzar-lo, humanitzar-lo. Torna seriosos als riallers i converteix els ferms en tremolors i llàgrimes tímides.
La intenció no és altra que la de donar el pes del programa a aquests personatges tot i que, a vegades, aquests no disposen de ritme, fet que converteix el presentador de passiu a actiu. El mèrit és del treball de l’equip i dels creadors del format. Ningú pot obviar-ho. Però aquest programa no obtindria el mateix resultat amb un Roger de Gràcia. No em malinterpretin: Roger de Gràcia és un bon guionista i un bon presentador, amb el que un servidor va gaudir molt amb “No me la puc treure del cap”. Però el carisma i saber fer de l’Albert Om és conegut. Guapo per elles i ells. El Pellicer rebel. Canalla i jogasser, que domina el temps narratiu en tot moment i sap trobar a la perfecció els moments còmics però també quan és el moment de posar-se seriós, gràcies també en part d’una realització àgil i que passa desapercebuda.
D’altra banda, no podem parlar d’El Convidat sense parlar de la seva banda sonora. Moments musicals dignes de seqüències emocionals de les narracions cinematogràfiques. Que aconsegueixen el mateix que els grans moments musicals de la sèrie “Sons of Anarchy”, però d’una manera més subversiva. Música dels grans. Dels desconeguts i versions de països llunyans. Però triades amb ull quirúrgic.
Finalment, des d’aquí m’agradaria enviar un aplaudiment per a la producció del programa. Si moltes vegades ens queixem que aconseguir una entrevista telefònica de cinc minuts és impossible, que t’obrin les portes de casa seva i que, a més, puguin arribar a obrir-se ells, és tot un mèrit. D’acord, els convidats que hem vist fins ara poden ser englobats tots sota l’etiqueta “amiguisme”, però de tant en tant, un bri d’impossibilitat ofereix perles com Quim Monzó on es va mantenir estoicament el seu personatge fins l’entrada del seu fill, un Miquel Calçada que comença llunyà i nostàlgic per acabar en el proper President de la Generalitat o, com aquesta setmana, un Bojan Krkic, jugador que va marxar del Barça dels nostres somnis i que acaba convertit en víctima de la seva joventut i la falta de mà esquerra de l’intocable Pep Guardiola i que es veu obligat a marxar del Barça dels seus somnis.
Albert Om és ara mateix, una quota de share garantida. Om és, a part de tot això, un publicista bestial, capaç de convertir el cel en infern i el glaç en flames. Tot i això, el que és més important és que l’Albert i el seu equip són sinònim d’èxit i qualitat televisiva, d’aquella que arriba just quan havies perdut l’esperança en el futur de l’emissió regular i que t’obliga a no poder estar més d’acord amb l’admirada Mònica Terribas quan ens fa veure que el futur de la televisió estatal està fonamentada en els continguts de “La Nostra”.
